El passat 29 de maig vaig assistir al lliurament dels Premis Ponle Freno de seguretat viària. Entre els guardonats hi havia la ciutat de Bilbao, reconeguda per haver esdevingut la primera ciutat del món més de 300.000 habitants amb tot el seu nucli urbà limitat a un màxim de 30 km/h.
El premi el va lliurar el company senador socialista Alfonso Gil a l'actual responsable de Mobilitat de l'Ajuntament de Bilbao. Fins aquí, una notícia més sobre polítiques de seguretat viària. Però hi havia un detall que convertia aquell moment en alguna cosa especial: Alfonso Gil no només entregava el guardó. Sinó que ell mateix havia estat l'artífex de la mesura anys enrere, quan ocupava la regidoria de Mobilitat de Bilbao.
Mentre observava l'escena, vaig confessar-li que sentia una certa enveja. Una enveja sana, de les bones. Però no pel premi. L'enveja era per una altra cosa.
L’enveja era per haver tingut l'oportunitat de prendre una decisió valenta, defensar-la davant de les crítiques, veure com donava resultats i, anys després, rebre el reconeixement col·lectiu per haver contribuït a salvar vides.
I és que una de les característiques peculiars de les polítiques públiques és que sovint els seus èxits són invisibles. Ningú no veu l'accident que no s'ha produït. Ningú no coneix el nom de la persona que no ha perdut la vida perquè un vehicle circulava a 30 km/h en lloc de 50. Ningú no compta els drames familiars que mai no van arribar a existir.
I això, inevitablement, em va pensar en Mataró.
Durant els anys que vaig tenir responsabilitats en l'àmbit de la mobilitat (2017-2023), a la ciutat vam impulsar un conjunt de transformacions que no sempre van ser fàcils ni exemptes de crítica. Zones 30, pacificacions de carrers, ampliació d'espais per als vianants, protecció dels entorns escolars, restriccions de trànsit a la Riera i Centre històric, impuls de la mobilitat activa i, sí, també carrils bici.
Mesures que alguns consideraven incòmodes, excessives o fins i tot innecessàries.
Però les dades són tossudes. A excepció de l’any 2021, Mataró ha estat reconeguda any rere any amb els premisVisión Zero com una de les ciutats espanyoles de més de 100.000 habitants sense víctimes mortals per sinistres vials dins del seu nucli urbà. Un reconeixement que no és fruit de la casualitat ni de la sort, sinó d'una estratègia sostinguda de pacificació del trànsit i de priorització de la vida i la seguretat de les persones.
Quan parlem de seguretat viària tendim a pensar en carreteres, radars o sancions. Però la veritable revolució dels darrers anys s'ha produït dins de les ciutats. Hem començat a entendre que l'espai públic no existeix perquè els vehicles ocupin cada cop més espai i hi circulin més ràpidament, sinó perquè les persones hi puguin viure amb més seguretat i millor qualitat de vida.
La limitació general a 30 km/h que avui existeix a bona part dels carrers urbans d'Espanya no és una ocurrència. Respon a l’evidència científica incontestable de que la probabilitat de morir atropellat disminueix dràsticament quan la velocitat dels vehicles es redueix. Menys velocitat significa menys accidents, menys gravetat i menys víctimes.
A Mataró, nomésset trams de carrers i carreteres en el casc urbà permeten circulara 50 km/h. La resta de la ciutat està limitada majoritàriament a 30 o 20 km/h.
És cert que aquestes transformacions generen resistències. Sempre n'han generat. També les va generar l'obligació del cinturó de seguretat, del casc o de les cadiretes infantils. Amb el temps, però, la societat acaba assumint allò que demostra ser útil i beneficiós per al conjunt de la ciutadania.
Per això, mentre escoltava els aplaudiments dedicats a Bilbao, vaig pensar que també eren una mica per a totes les ciutats que hem apostat per posar la seguretat al centre de les polítiques de mobilitat.
I sí, vaig sentir enveja. Però sobretot vaig sentir orgull.
Orgull d'haver format part d'un equip polític i d’un equip tècnic que va contribuir a transformar Mataró en una ciutat més amable, més habitable i més segura.
Perquè al final, en política, hi ha pocs reconeixements més importants que saber que les decisions que vas ajudar a prendre han servit perquè més persones tornin a casa sanes i estàlvies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario